Entrades

Les conseqüències del monocultiu de palma i de la banana a Guatemala. Una mirada de gènere

Modificacions del medi ambient, contaminació, malalties per l’ús de tòxics,  vulneracions laborals… les camperoles indígenes organitzades denuncien l’impacte de l’agroindústria als seus territoris i defensen el dret a la sobirania alimentària a Guatemala. Un article de Patrícia Polo.

8 de març del 2015, La Blanca, Costa Sud de Guatemala. Dones camperoles i indígenes es reuneixen el Dia Internacional de la Dona per recordar i reivindicar tot el que falta per fer per avançar cap a la justícia, la igualtat i l’equitat de gènere a la societat guatemalenca.

Dones, joves, rebels i apoderades prenen la paraula per exigir canvis. A banda i banda de la pista de futbol on se celebra l’acte, s’estenen amb voracitat –des de fa 12 anys- quilòmetres i quilòmetres de plantacions de palma i banana. A poc a poc, les reivindicacions comencen a girar entorn de les nefastes conseqüències de les empreses de monocultius a les comunitats. Així, sense planejar-ho prèviament, s’inicia la primera trobada de dones sense terra contra les agroindústries al municipi de La Blanca.

A partir d’aquell moment, el protagonisme de les dones en les lluites contra els monocultius a la Costa Sud de Guatemala es va anar fent més evident, es va fer visible el seu paper clau alhora que la creixia la consciència que, justament elles, eren les més perjudicades pel ferotge acaparament de terres, la destrucció de la biodiversitat, i la contaminació de rius, aire i aigua -entre altres conseqüències-, que provoquen els agronegocis.

 Tòxics sobre les dones

Per estalviar temps i diners, les empreses ruixen tòxics des de l’aire amb avionetes. Aquestes fumigacions, evidentment, no afecten únicament les extensions de monocultiu, sinó també comunitats senceres que es troben al límit de les finques. Aquestes fumigacions, juntament amb el gran nombre de residus llançats als rius i altres pesticides, insecticides i plaguicides utilitzats (declarats per l’OMS com a “probables cancerígens per als humans”), són responsables de la destrucció dels conreus camperols, de la contaminació de l’aigua de pous i rius, i de la mort d’animals, a banda detenir efectes nefastos sobre la salut de les persones. La International Agency for Research on Cancer, és una de les nombroses institucions que ha desenvolupat estudis per demostrar que els tòxics utilitzats són especialment nocius per a les dones, ja que afavoreixen el càncer de coll uterí, els avortaments i la infertilitat, igual que per als nadons, que cada cop més assíduament, desenvolupen asma en els primers mesos de vida.


Inundacions, sequeres i aigua contaminada

L’agroindústria de monocultius a les comunitats de La Blanca destrueix els ecosistemes sota la insígnia del “desenvolupament”. La desforestació, la construcció de bordes i el desviament de rius, entre d’altres, provoquen les inundacions de les comunitats a l’hivern (època de pluges) i sequeres a l’estiu. A més, cal afegir la contaminació permanent de les fonts i els pous d’aigua.

Tot això té un doble impacte per a les dones i nenes. D’una banda, pel rol clau que se’ls atribueix en les tasques de cura i de la llar, les seves jornades s’estenen i es compliquen en haver de transportar l’aigua des de punts llunyans en èpoques de sequera o bé en haver-la de drenar quan hi ha inundacions. De l’altra, l’exposició directa a productes tòxics i pesticides utilitzats per les grans empreses generen impactes directes en la salut com malalties de pell, vòmits permanents i infeccions d’estómac.


Una clara vulneració a la sobirania alimentària

Les plantacions de banana i de palma destrueixen ecosistemes, anul·len l’agricultura de subsistència i atempten clarament contra la sobirania alimentària de les poblacions. La producció d’aliments bàsics -fesol i blat de moro- per part de les comunitats camperoles limítrofs a les finques de monocultius són molt més reduïdes que anys enrere a causa de l’impacte ambiental que generen els monocultius. D’altra banda, la contaminació d’aigües provocada pels residus vessats als rius, comporta una gran mortalitat de peixos, els quals  abans eren la font principal d’aliment per a les famílies. A més, els pesticides, insecticides i plaguicides no han deixat rastre d’herbes que, tradicionalment, els pobles indígenes i camperols utilitzaven com a part important de la seva dieta.
Per tot això, en els últims anys s’han reduït les terres agrícoles disponibles per produir aliments, ja que les famílies que abans llogaven parcel·les pels seus cultius de subsistència- a Guatemala el 85% de la terra és de latifundistes, qui representen tan sols el 0,2% de la població- ja no ho poden fer per la falta de terra disponible i perquè el seu preu ha pujat exponencialment per la demanda de les agroindústries. A més a més, els preus dels aliments bàsics s’han incrementat d’ençà que les grans empreses es van instal·lar als municipis, ja que ja no es produeixen a la zona -fet que clarament augmenta el risc de desnutrició-.

Tota aquesta situació d’escassetat d’aliments provocada per les agroindústries afecta en especial les dones, ja que són les que s’ocupen de satisfer les necessitats familiars bàsiques i les que pateixen major discriminació intrafamiliar en l’accés als aliments. El repartiment dels aliments a les llars de la zona, dona total privilegi al pare i als fills, sota la falsa concepció que són ells els que tenen un treball físic més exigent.


Manca de drets laborals i invisibilització de les dones

En general existeix un gran mite en relació als llocs de treball que generen aquestes empreses i la prosperitat que porten a les comunitats. Les feines són poques -una persona treballadora per cada 10 hectàrees de plantació- i amb condicions extremadament precàries.

Encara que existeix una gran resistència de les comunitats a treballar als agronegocis, l’alternativa a la fam condueix de nou fins a la seva causa: les empreses. De les poques feines que genera aquesta indústria, la gran majoria estan destinades als homes; a les dones se les relega a feines molt concretes en el procés d’empacar, més exposades a les substàncies tòxiques i alhora més invisibilitzades.  

La inexistència de sindicats fa que la vulneració dels drets laborals sigui constant, sobretot pel que fa a les dones. Les treballadores d’aquestes empreses reben com a màxim la meitat del salari mínim agrícola, mentre que els homes s’aproximen al salari mínim establert. D’altra banda, hi ha documentats molts casos d’abusos per part dels responsables de les finques, però la inacció de les institucions responsables perpetua aquestes agressions.

Com que les comunitats ja no poden desenvolupar la seva activitat tradicional com a camperolat, i alhora, els llocs de treball ofertats són pocs, des de fa uns anys s’han disparat les migracions d’ homes –en general cap als Estats Units-. Com a conseqüència, són les dones les úniques es adultes que queden a càrrec del sosteniment de la llar i es veuen obligades a buscar feines precàries i a deixar a càrrec la criança dels infants més petits i les tasques de la llar. Tot això ha disparat l’abandonament escolar per part de les noies, que assumeixen el rol de mare en la seva absència.

Aplicar la mirada de gènere als impactes de l’agroindústria, implica fer una anàlisi sobre la tinença de la terra,  la dificultat d’accés a títols de propietat per part de les dones, la relació de les dones indígenes amb la natura i la captació de lideresses comunitàries entre d’altres.

Com les dones de les comunitats de la Costa Sud de Guatemala, moltes altres indígenes i camperoles organitzades arreu del món, diuen prou a les empreses transnacionals que s’han apoderat de les seves riqueses naturals i del seu territori amb la complicitat de governs, bancs i institucions internacionals. Com tantes altres comunitats en defensa del territori, defensen un model d’agricultura basat en l’agroecologia i una reforma agrària que permeti que les grans extensions de terra utilitzades pels agronegocis siguin per la producció d’aliments per l’auto sosteniment i la generació de renda, per acabar amb el latifundi i garantir la justícia social.

El cas de la Costa Sud no és un cas aïllat. Els efectes dels diferents monocultius repeteixen el patró de violació de drets humans allà on es duguin a terme. La majoria d’aquests productes es comercialitzen per abastir els anomenats països rics i per això és fonamental seguir impulsant el consum crític per lluitar per la justícia global.

Dones rentant a riu contaminat a Guatemala.

Dones rentant a riu contaminat a Guatemala.

 

Article publicat originalment al número 424 de la revista Cooperació Catalana, editada per la Fundació Roca i Galès.

Una campanya incòmoda

Sis il·lustradores feministes, de la mà de la XES, mostren actituds que generen desigualtats de gènere a les organitzacions de l’economia solidària per animar-les a millorar la participació i la democràcia interna

Interrupcions constants, acaparament de la paraula, invisibilització de les tasques reproductives…algunes actituds que fomenten les desigualtats de gènere també són presents als col·lectius de l’economia social i solidària. Tot i que es tracta d’un sector que defensa fermament els principis feministes, sovint s’escapen petits detalls en el dia a dia que repeteixen patrons heteropatriarcals i que tenen com a conseqüència que les dones se sentin menys convidades a participar activament a les reunions, assemblees, actes públics, etc.

Per aquest motiu, la comissió d’Economies Feministes (EcoFem) de la XES ha impulsat una campanya de comunicació gràfica amb l’objectiu que tothom en prengui consciència i, d’aquesta manera, es puguin canviar les coses. Anna Fernández, membre de la comissió d’EcoFem, explica: “Sovint preferim pensar que aquests comportaments no responen a qüestions de gènere, que tot depèn de la persona. Però quan es tracta de patrons que es repeteixen sistemàticament hem d’acceptar que no és una casualitat, sinó que hi ha quelcom inconscient que ens duu a relacionar-nos diferent segons el nostre gènere”.

La campanya no té cap intenció de culpabilitzar ni criminalitzar ningú: es tracta de fer visibles les coses que passen desapercebudes per animar-nos a canviar-les (el lema de la campanya és reunions roDONES, un joc de paraules que apel·la a la relació entre gènere i el bon funcionament dels espais organitzatius). Tot i així, fer autocrítica no és fàcil i posar sobre la taula les males pràctiques que passen als nostres espais laborals quotidians genera certa incomoditat. “És important entendre que no és una acusació cap els nostres companys, sinó una prova més de la cultura patriarcal que ens domina”, explica Mònica Hass, membre de la comissió. “No són dinàmiques escandaloses, tampoc són molt explícites ni directes, sinó subtils. I constants, molt constants, com una pluja fina que mai para i que va minant l’autoestima de les dones que hi participem per acabar expulsant-nos d’aquests espais”, afegeix Marina Reig, també de l’equip d’Ecofem.

Art, humor i feminisme

Sota el hashtag #aDONAt, sis imatges amb estètiques molt diferents però amb un mateix fil conductor s’han difós a les xarxes socials des de mitjans de febrer. Les il·lustracions són el fruit d’un treball conjunt entre la comissió de comunicació de la XES, la d’Economies Feministes i sis artistes conegudes pels seus dibuixos reivindicatius sobre gènere i dones, en alguns casos en clau d’humor. “En primer lloc, cal adonar-se de les coses per poder canviar-les. Cal que les dones s’adonin que si algú les interromp, no és perquè el que diuen és poc rellevant. Cal que els homes s’adonin que desconnecten més sovint quan parla una dona, tot i que no ho facin expressament”, afirma Marta Ferré, membre de la comissió.

Feminista ilustrada, Emma Gascó, Paulapé, Flavita Banana, Núria Frago i Ana Penyas són les sis autores que han materialitzat les conclusions de l’observació. Les sis formen part d’una nova fornada d’il·lustradores feministes, algunes col·laboren amb mitjans especialitzats en el tema, com ara la revista Pikara, i d’altres tenen en les xarxes socials el seu principal canal de difusió.

Emma Gascó defineix l’enfocament de la seva feina com a feminista i aferrat als drets humans. “És normal que en un primer moment les imatges que produïm siguin masclistes en major o menor mesura, perquè és el que el nostre ull està acostumat a veure. Però també tenim a mà eines per generar altres formes de representació gràfica. Per exemple, no dibuixem només dones quan parlem de feminisme o de càncer de mama; dibuixem dones per representar qualsevol temàtica, perquè som la meitat de la població. D’altra banda, intentem no dibuixar sempre el mateix cànon, representar cossos diversos, no només dones joves, primes, blanques i normatives. I, sobretot, que les dones que dibuixem siguin actives, que estiguin fent alguna cosa, que no siguin decoració”, explica.

Per la seva banda, Maria Murnau -coneguda com a Feminista Ilustrada- afirma que amb la seva feina intenta aportar el seu granet de sorra a la lluita feminista, a l’antiracista i contra l’homofòbia. Tot i gaudir de gran èxit a les xarxes socials, sap que les seves i·lustracions no agraden a tots els públics: “En general entre el públic femení trobo bastanta acceptació però alhora és bastant habitual que cada imatge que publico porti un allau d’homes criticant les vinyetes, que per norma no són gens ofensives, només mostren situacions que es viuen diàriament”, declara.

Sis desigualtats de gènere

Els temes clau que es van seleccionar per a la campanya provenen de les conclusions de la posada en pràctica de l’eina d’observació de gènere a la mateixa XES que pretenia demostrar que allò que les dones dones sentien estava basat en realitats, expliquen les companyes d’EcoFem. Fa temps van gravar diferents reunions en vídeo, les van visionar de manera crítica seguint aquesta eina i després van extreure conclusions sobre les actituds més habituals. Algunes d’elles eren previsibles però d’altres van ser tota una sorpresa, com ara els patrons detectats sobre distraccions automàtiques quan parlaven algunes persones o el fet de comprovar que no existia anàlisi de gènere transversal en les decisions que es prenien. A la darrera assemblea de la XES, es va aprovar fer públic els resultats d’aquestes observacions per fer un exercici de transparència i autocrítica, alhora que s’espera que això animi les organitzacions sòcies a aborar aquesta problemàtica.

Segons la il·lustradora Núria Frago, la fortalesa d’aquesta campanya és el seu objectiu pràctic i el fet que apunta el centre del problema, que és que moltes organitzacions fan gala de l’enfocament en clau de gènere però no tenen eines per desemmascarar les desigualtats que es poden produir en activitats quotidianes, com poden ser les reunions.

Els sis punts seleccionats per a la campanya van ser el manterrupting (la paraula en anglès que defineix el fenomen de les interrupcions habituals d’homes a dones), les distraccions constants quan parla una dona, l’acaparament de la paraula per part dels homes, la invisibilització de les tasques reproductives, que el feminisme ens apel·la a tots i totes i la baixa representació pública de les dones.

La dibuixant Flavita Banana va expressar la seva sorpresa davant d’aquests ítems: “Jo sóc autònoma i no estic acostumada a fer reunions, així que no sabia que això passava tan habitualment en aquests espais, malgrat que jo mateixa he viscut aquestes situacions en converses informals”. La seva il·lustració es va centrar en la invisibilització de les tasques reproductives, que s’assumeixen majoritàriament per part de dones. “Vaig escollir tractar la qüestió de les tasques paral·leles a la reunió perquè em sembla un símil d’allò que també passa a la llar: les dones s’ocupen de 3000 coses considerades menors perquè els homes puguin avançar sense complicacions”, comenta.

Per contra, a Paulapé “malauradament” no la va sorprendre cap tema. Diu: “En els diversos col·lectius dels quals he format part he viscut (i visc) situacions com les que hem reflectit a la campanya. He vist com les meues propostes eren ignorades fins que les proposava un home, m’he encarregat d’infinitat de tasques invisibles que ningú ha valorat, he rebut comentaris despectius i actituds agressives per mantenir una opinió diferent i fins i tot he acabat decidint abandonar algun col·lectiu per aquests motius, malgrat creure fermament en el projecte”.

En el cas d’Emma Gascó, els temes també eren coneguts perquè forma part de diverses assemblees. Tot i així, la va sorprendre una dada concreta sobre les distraccions quan una dona parla: “En abordar el dibuix jo vaig donar per fet que les dones també ens distrèiem igual que els homes quan parla una altra dona, però resulta que no! L’anàlisi de la XES havia detectat que la tendència de les dones és a parar atenció”.

L’economia solidària serà feminista…?

Les companyes d’Ecofem estan molt satisfetes amb la repercussió que ha tingut la campanya tot i que també han rebut crítiques en persona i a les xarxes socials. Alguns comentaris qüestionaven que les dinàmiques mostrades a les il·lustracions eren habituals però no tenien a veure amb el gènere. Les respostes de la XES han estat sempre en la mateixa línia: la campanya neix d’una observació real interna i reiterada i, a més, cada vegada hi ha més estudis acadèmics que extreuen les mateixes conclusions.

Diversos organitzacions de la XES han expressat que la campanya les ha animat a utilitzar l’eina per analitzar les dinàmiques interna i començar un procés de millora. L’Emma Gascó, que participa als espais de REAS, considera que des de l’ESS fa molt que es fan esforços en aquest àmbit i que s’han anat veient els fruits, però “òbviament no hem construït – encara – espais 100% lliures de masclisme, se’ns cola constantment i és molt important assenyalar-lo”, diu. Núria Frago, continua: “Jo mateixa m’he adonat que fer servir la paraula feminisme no et fa feminista. Pots llegir molt sobre el tema i no obstant això tenir una ceguera feminista en una situació quotidianda, en un suposat escenari que no t’has plantejat que pugui ser opressor”.

Per acabar, Paulapé és contundent: “Pense que els espais on hi ha un mínim de reflexió i crítica són més inclusius en general que altres espais, encara que hi ha dinàmiques que costen molt d’eliminar i que requereixen més que la lectura d’un parell de textos i el posicionament públic com a feministes (per exemple). Trobe que tots els col·lectius haurien d’ajornar temporalment els temes urgents i fer un esforç per posar damunt la taula aquells realment importants i que marquen la diferència perquè totes ens hi sentim incloses”.

Article escrit per Carla Liébana, membre de la comissió de comunicació de la XES, i publicat originalment al núm. 420 de Cooperació Catalana, la revista editada per la Fundació Roca i Galès.

Formació: participació i gènere

Arriba una nova càpsula formativa impulsada per la Comissió de facilitació i cures: aquesta vegada, parlem de participació i gènere.

He sentit que em costava participar en un espai on la majoria eren de l’altre gènere? O que el meu estil comunicatiu estava poc valorat? El gènere afecta a com i quan participem? Hi parem atenció? Quins reptes suposa el gènere per a la participació a la XES? Quines eines podem usar per a facilitar la participació des de la perspectiva de gènere?

El taller, facilitat per Nus, tindrà lloc el dia 6 de febrer de 18h a 20h al local d’ECOS Bailèn (c/Bailèn, núm.5, Barcelona). Tant aquesta com la resta de sessions són totalment gratuïtes però, per tal de facilitar millor l’organització, demanem fer inscripció a través del següent enllaç.

En cas que hi hagi demanda, organitzarem canguratge durant les sessions. Si us hi interessa, cal que ho feu constar a la inscripció.