Article publicat originàriament a Jornal.cat (veure original)
L’any 2023, les empreses de l’IBEX-35 van guanyar més de 50.000 milions d’euros i les cinc principals entitats bancàries de l’estat espanyol van tenir uns beneficis mai vistos de més de 26.000 milions d’euros.
Segons les llistes de la revista Forbes, la persona més rica del món té un patrimoni proper als 250.000 milions de dòlars. Una xifra semblant al PIB de països com Portugal, Finlàndia o Grècia. La riquesa combinada de les deu primeres fortunes mundials ronda els 1,5 bilions d’euros. I segons Oxfam, l’1% més ric acumula més riquesa que el 95% de la població mundial. La recerca cega de l’ànim de lucre i la lògica del màxim benefici a qualsevol preu és incompatible amb el progrés social. Sobren els exemples de casos d’explotació laboral, de destrucció d’ecosistemes i biodiversitat, de finançament d’armament, d’especulació amb el preu dels aliments o de l’habitatge, de paradisos fiscals, etc.
Aquest són només unes petites pinzellades cridaneres com a imatge i exemple de la grotesca lògica d’expansió i acumulació capitalista. Lucre desmesurat i desigualtat insuportable que ens porta inevitablement a relacionar l’ànim de lucre amb quelcom negatiu. Amb tot, avui vinc amb l’objectiu d’explicar que això, tot i que, majoritàriament i malauradament és així no tindria per què ser-ho. Inclús, l’ànim de lucre pot ser quelcom desitjable, transformador i generador de major equitat social. Tot depèn dels incentius que et porten a l’obtenció del benefici, de com generes aquesta riquesa i després, com la reparteixes. Però perquè això passi, l’ànim de lucre ha d’anar acompanyat d’altres companys de viatge.
El cooperativisme, en la seva majoria li posa una mirada diferent. Tot i ser empreses que poden ser amb ànim de lucre, les conseqüències que es deriven de la seva activitat econòmica no tenen res a veure. Per explicar-ho ens centrem en les cooperatives de treball i ens basem en tres pilars: propietat, presa de decisions i benefici econòmic.
Són empreses on els treballadors i les treballadores comparteixen la propietat de l’empresa trencant el binomi patró-treballador, la gestionen democràticament i la presa de decisions és de caràcter col·lectiu que enriqueixen els processos d’activitat empresarial. A més a més, són negocis que acostumen a preocupar-se per la comunitat on s’insereixen i són respectuoses amb l’entorn social i mediambiental.
Tota aquesta activitat econòmica i productiva, si té èxit, genera uns beneficis que revertiran en els propietaris de l’empresa, que en aquest cas no és una sola persona sinó que ho són totes aquelles que en formen part. Tan fàcil i tan revolucionari com que la riquesa que es genera es reparteixi equitativament entre totes aquelles persones que hi han posat el seu esforç en generar-la. Lògic, no?
Les sòcies treballadores de les cooperatives estan entregant la seva força de treball, no a un propietari extern i amb lògica extractiva sinó que estan entregant la seva força de treball a un projecte que els pertany. I si això no passes aïlladament sinó que es donés en un percentatge significatiu de les empreses existents es produirien almenys tres coses: el teixit empresarial seria molt més nombrós, descentralitzat i sense poder individual per condicionar el mercat; tindríem societats més riques i molt més equitatives, per tant, amb més justícia social; i finalment també existiria un model productiu i econòmic molt més respectuós amb les persones i el planeta que ens acostaria a escenaris molt més justos, humans i sostenibles. L’ànim de lucre, en aquests casos, es revela com un poderós incentiu que desencadena processos de transformació socioeconòmica.
Podem seguir alimentant un model individualista, extractiu i de concentració de poder i riquesa o podem alimentar un model descentralitzat, arrelat i compromès amb el territori, de caràcter col·lectiu i que genera tanta riquesa com equitat en la producció de béns i serveis enfocats a la resolució de necessitats humanes.
Xavi Teis és economista i membre de Coop57
