Cooperar és trencar amb la precarietat
Quan parlem de precarietat és perquè tot i l’esforç, el treball, la dedicació, es viu una situació econòmica de subsistència o inclús de no arribar a final de mes. I també es pot parlar de precarietat quan les condicions de treball no són dignes, vulneren els drets i no són ètiques. Precarietat no és una paraula nova. Malauradament, encara hi ha situacions d’aquest tipus i no cal que ens imaginem que passa en un altre país, en un lloc llunyà on encara els queda feina per establir règims polítics de participació ciutadana. Aquí mateix ens podem trobar en precarietat.
Aquests últims mesos que han apujat tant els preus dels aliments, de l’energia, i ja portàvem dècades veient com també el preu de l’habitatge està totalment fora del que seria proporcional i just; la gran majoria ens trobem en una situació de precarietat. I ens hem de preguntar per què passa. Què hi podem fer nosaltres si les regles del joc les posen persones que no viuen la mateixa realitat que nosaltres, que no saben l’esforç que suposa pagar un lloguer i uns subministraments que valen la meitat del que cobro o més al mes.
Llavors què hi podem fer? Doncs en la meva opinó, no queda altra sortida que la de sempre, la que la història ens ha ensenyat, que és la d’organitzar-nos col·lectivament per sentir-nos amos de la nostra vida, el nostre temps i els nostres valors. Ajuntar-se per sumar i ser més que un de sol, per poder decidir. Així que cooperar és trencar amb la precarietat. Com en els temps de les revolucions a les fàbriques o a les mines del segle XIX i XX, o dels camps quan era época feudal i entendre que les associacions, les cooperatives, és una solució a que un grup de gent pugui tirar endavant. Una manera d’organitzar-se sense tenir la premissa que el benefici és el seu únic objectiu, sinó que els principis poden i han de ser socials, de benestar social i econòmic.
No hi ha una sola manera d’enfocar un negoci. Tots hem de viure, evidentment, i, per tant, el negoci ha de ser rendible, però dins d’aquesta rendibilitat hi pot haver presa de decisions conjunta de forma que tots els que participen tant sigui en l’àmbit de gestió, producció, comunicació o qualsevol altra figura tinguin la seva veu i vot. La manera d’entendre les coses és diferent de la tradicional. Tant és important el peó, com el telefonista, el gestor o el repartidor. Un sense l’altre no tindria sentit. Per tant, respecte i igualtat entre tots les membres.
La XES vol ser veu d’aquest tipus d’iniciatives. Vol ser un aparador i un dinamitzador, un promotor i un incitador a que els canvis en la organització ecònomica i la organització social siguin cap a uns canvis on tothom te el mateix valor i són el centre de qualsevol decisió.
Un article de Georgina Artigas de l’estudi serigràfic Vis a Vis i membre de la XES Garrotxa.
