Fer front a les violències masclistes col·lectivament
Les violències cisheteropatriarcals formen part del nostre del dia a dia i, malauradament, les organitzacions de l’Economia Solidària no n’estan exemptes. Tot i que costa acceptar aquesta realitat en entorns declaradament feministes, l’experiència ens mostra que els assetjaments i els abusos de poder per raons de sexe o gènere hi són i la millor manera d’erradicar-los és ser-ne conscients i dotar-nos de les eines necessàries per abordar-los.
A la XES el procés d’elaboració del protocol davant d’aquest tipus d’assetjaments va néixer, d’una banda, d’un debat intern sobre el rol que hauria de tenir la xarxa com a referent de l’ESS i de les economies feministes i, de l’altra, de la demanda per part d’entitats sòcies d’assessorament davant de casos reals d’assetjament.
Núria Alonso, membre de la comissió antiassetjaments, explica que el principal objectiu del protocol és erradicar les violències masclistes i que, per fer-ho, cal desmuntar els fonaments de les relacions de poder del sistema sexe-gènere. I això com es fa? «Des de la sensibilització i l’educació de totes les persones del col·lectiu, garantint l’existència de mecanismes de prevenció, d’actuació i de suport mutu, així com el compromís ferm, basat en fets i mesures concretes, per posar fi a la normalització, a la complicitat i al silenci. Aprovar aquest protocol només és un primer pas, però molt important», declara.
Un procés transformador
Tot i que va ser la comissió d’Economies Feministes qui va engegar el procés, des del primer moment van tenir clar que no havia de ser un treball exclusiu d’aquesta comissió, ja que les violències són una problemàtica que afecta tot el col·lectiu i, per tant, tothom s’ havia de sentir cridat a abordar la qüestió. Així doncs, es va crear un nou grup de treball amb aquest encàrrec. «No vam rebre una resposta multitudinària d’immediat, ja que parlar de violències en el nostre entorn proper és un tema que encara incomoda i la majoria no se sent legitimida o amb prou eines per abordar-les”, recorda Judith Cirac, membre de la comissió d’Economies Feministes i activa durant tot el procés del protocol. Finalment, però, s’hi van animar 13 persones -sòcies individuals o membres de les entitats sòcies-.
Des del primer moment es va tenir clar que es necessitava un suport extern, i aquest ha estat el paper de la cooperativa Candela, acció comunitària i feminista, i de la Sílvia Alberich, activista feminista i especialitzada en intervenció educativa en situacions de violència masclista.
En Guillem Subirachs és membre de la comissió antiassetjaments i també va participar en l’elaboració del protocol. Explica que un procés d’aquestes característiques necessita que cada organització situï el seu punt de partida, es formi i plantegi els seus propis debats. A la XES, van començar formant-se sobre els privilegis associats als rols de gènere, els estereotips, els tipus de violència i el contigut de la legislació vigent. “El fet de ser una associació de segon grau ens va portar a debatre quin havia de ser l’àmbit d’aplicació i com encaixar-lo amb les diferents realitats de les entitats. També vam haver de definir el mecanisme d’actuació, l’abast, el tipus de vocabulari utilitzat o els requisits per formar part de les comissions que hi estan associades”, assenyala.
Assetjaments per raó de sexe i gènere
Comptar amb un protocol que posa nom a determinades conductes a les quals estem habituades pot ser revelador per a moltes persones. Assetjament sexual és qualsevol comportament verbal, no verbal o físic no desitjat d’índole sexual que tingui com a objectiu o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat d’una persona o de crear-li un entorn intimidatori, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest, llegim al protocol. I tot seguit, alguns exemples: fer comentaris obscens, preguntar o explicar fantasies, mirades lascives, deixar notes o correus electrònics amb contingut sexual ofensiu, un apropament físic excessiu, massatges no desitjats, etc. Tot i que enumerar exemples pot deixar fora algunes situacions, és una manera de fer visible pràctiques que sovint hem normalitzat, banalitzat o silenciat, viscudes en primera persona o per part d’algunes companyes.
A banda de l’àmbit sexual, també s’aborda l’assetjament per raó de gènere, d’identitat i expressió de gènere, o de preferència sexual, que en l’àmbit laboral pot dificultar l’accés al treball remunerat, la promoció en el lloc de treball, l’ocupació o la formació. A les organitzacions, les discriminacions poden limitar la participació, la sociabilitat i el desenvolupament dins de l’entitat de les persones que les pateixen. Sense ànim excloent, el protocol esmenta l’humor sexista o trànsfob, ridiculitzar o menystenir les capacitats de les dones o de les persones trans, negar-se a anomenar una persona trans com ella desitgi o utilitzar deliberadament pronoms i articles que no es corresponguin amb el gènere amb el qual s’identifica, etc.
El protocol estableix mesures preventives, contempla accions de sensibilització i de formació i proporciona elements que facilitin la identificació de pràctiques precursores o constitutives d’assetjament, per tal de poder abordar-les de forma immediata i efectiva. Alhora, estableix un procediment estandarditzat per donar curs a denúncies d’assetjament i garanteix una resolució que situï en el centre la reparació de la persona o persones que han patit assetjament i la responsabilitat col·lectiva en l’erradicació.
Subirachs és un dels pocs homes que s’ha implicat en tot el procés fins al moment i, de fet, assenyala que, enguany, la prevenció vol posar el focus sobre els homes cisgènere de la XES, «que hem de treballar per entendre la nostra posició i els impactes que generem», diu. «A més, hem de ser conscients que aquest protocol se centra en dos tipus de discriminacions molt concretes i no pot assumir la prevenció i la detecció d’altres desigualtats, tot i que la metodologia d’abordatge plantejada sí que es podria replicar. Un repte que haurem d’abordar més endavant», alerta.
Posar-lo en pràctica
El passat 3 de desembre el protocol va ser aprovat en una Assemblea General Extraordinària i va entrar en vigor l’1 de gener de 2021. Des d’aquell moment, totes les noves sòcies s’hi han d’adherir, acceptar i aplicar els principis que el regeixen i, les que ja ho eren, tenen tot l’any de transició. En el cas d’aquelles entitats que ja tenien protocols propis, s’ha de garantir que complexen els requisits mínims que estableix el de la XES.
L’aprovació del protocol ha implicat la creació d’un nou grup: la ja esmentada comissió antiassetjaments, que ha de vetllar per les adhesions, resoldre dubtes i organitzar xerrades divulgatives sobre la necessitat d’una gestió sistèmica de les agressions masclistes. A més, en el cas que es comuniqui un cas, s’ha de crear un grup d’acompanyament, qui engegarà tot el mecanisme, garantint el principi de confidencialitat del cas. En aquest punt, també cal apuntar que acompanyar una situació d’assetjament té sempre un impacte emocional elevat en les persones que hi participen (no únicament en les implicades) i que s’han de preveure mecanismes de gestió emocional per a elles.
«Tot i que l’ESS no s’escapa de pràctiques masclistes, sí que es diferencia d’altres entorns per la seva voluntat de transformació social i la cerca d’eines per avançar cap a societats més justes i sostenibles», afirma Núria Alonso. «Tenim clar que un protocol és una eina indispensable però que el problema no queda ni molt menys resolt amb la seva existència. La gestió d’agressions masclistes ha d’implicar una perspectiva de transformació global i necessitem crear nous patrons de conducta i generar una nova cultura al conjunt de l’ESS per tal de ser conscients dels privilegis i acabar amb la impunitat», conclou.
La referència: el protocol de Lafede.cat
Una del principals referents per a la XES va ser el procés que ja havia iniciat LaFede.cat, amb qui comparteixen neguits i experiències a través de la xarxa Transicions Feministes -juntament amb la Federació de Cooperatives de Treball i altres entitats- per aconseguit organitzacionals feministes.
L’any 2018, després d’esclatar un escàndol sobre explotació sexual en una gran organització federada, Lafede.cat es va comprometre a activar els mecanismes necessaris per prevenir, detectar i erradicar tot tipus de violències masclistes dins el sector, començant per les entitats federades i la mateixa federació. Així es va impulsar la creació d’un Protocol de prevenció de l’assetjament sexual i l’abús de poder, que donava continuïtat al procés intern anomenat “Sembrant cures” per introduir les pràctiques feministes i les cures a les organitzacions.
Isabel Torallas, tècnica de l’Eix de Feminismes de Lafede.cat, explica: «És un tema que genera moltes resistències a nivell personal (ens costa posar-nos-hi a nivell individual, no sabem identificar les violències…) i per tant també a nivell de les organitzacions (no es prioritza, no hi destinem prou recursos, no sabem a qui li toca impulsar-ho, etc.)».
Des del primer moment l’elaboració del protocol es va entendre com un projecte participatiu i es va comptar amb suport expert. Ara es troben en l’etapa d’implementació i es vol posar en valor la importància de la prevenció: oferir formació, espais on expressar dubtes i necessitats per visibilitzar les violències en totes les seves formes i generar narratives transformadores sobre les denúncies. «Genera sorpresa i alhora il·lusió veure com ràpidament es genera transformació en les persones quan s’atreveixen a formar part del procés. Tot i així, continuem trobant a faltar als homes de les nostres organitzacions en els espais relacionats amb el protocol: és un repte que se sentin interpel·lats i atorgar prioritat a aquest tema incòmode, tot i que la obligatorietat ha estat un factor decisiu per arribar on som ara», apunta Torallas.
A més, Lafede també vetlla per la creació o revisió dels protocols de les federades i aquesta primavera iniciaran un espai de suport a les entitats amb aquest propòsit. «El que estem demanant és que facin un procés, no que copiïn un text i el signin com a propi. Moltes entitats han expressat que la component d’obligatorietat del protocol ha servit perquè a les seves entitats això s’entomés de forma seriosa per primera vegada. Que el protocol de Lafede està servint per posar fil a l’agulla», finalitza.
Aquest reportatge escrit per Carla Liébana es va publicar originàriament a la revista Cooperació Catalana número 452 (abril 2021) editada per la Fundació Roca i Galès.
