Quan parlem de precarietat és perquè tot i l’esforç, el treball, la dedicació, es viu una situació econòmica de subsistència o inclús de no arribar a final de mes. I també es pot parlar de precarietat quan les condicions de treball no són dignes, vulneren els drets i no són ètiques. Precarietat no és una paraula nova. Malauradament, encara hi ha situacions d’aquest tipus i no cal que ens imaginem que passa en un altre país, en un lloc llunyà on encara els queda feina per establir règims polítics de participació ciutadana. Aquí mateix ens podem trobar en precarietat.

Aquests últims mesos que han apujat tant els preus dels aliments, de l’energia, i ja portàvem dècades veient com també el preu de l’habitatge està totalment fora del que seria proporcional i just; la gran majoria ens trobem en una situació de precarietat. I ens hem de preguntar per què passa. Què hi podem fer nosaltres si les regles del joc les posen persones que no viuen la mateixa realitat que nosaltres, que no saben l’esforç que suposa pagar un lloguer i uns subministraments que valen la meitat del que cobro o més al mes.

Llavors què hi podem fer? Doncs en la meva opinó, no queda altra sortida que la de sempre, la que la història ens ha ensenyat, que és la d’organitzar-nos col·lectivament per sentir-nos amos de la nostra vida, el nostre temps i els nostres valors. Ajuntar-se per sumar i ser més que un de sol, per poder decidir. Així que cooperar és trencar amb la precarietat. Com en els temps de les revolucions a les fàbriques o a les mines del segle XIX i XX, o dels camps quan era época feudal i entendre que les associacions, les cooperatives, és una solució a que un grup de gent pugui tirar endavant. Una manera d’organitzar-se sense tenir la premissa que el benefici és el seu únic objectiu, sinó que els principis poden i han de ser socials, de benestar social i econòmic. 

No hi ha una sola manera d’enfocar un negoci. Tots hem de viure, evidentment, i, per tant, el negoci ha de ser rendible, però dins d’aquesta rendibilitat hi pot haver presa de decisions conjunta de forma que tots els que participen tant sigui en l’àmbit de gestió, producció, comunicació o qualsevol altra figura tinguin la seva veu i vot. La manera d’entendre les coses és diferent de la tradicional. Tant és important el peó, com el telefonista, el gestor o el repartidor. Un sense l’altre no tindria sentit. Per tant, respecte i igualtat entre tots les membres.

La XES vol ser veu d’aquest tipus d’iniciatives. Vol ser un aparador i un dinamitzador, un promotor i un incitador a que els canvis en la organització ecònomica i la organització social siguin cap a uns canvis on tothom te el mateix valor i són el centre de qualsevol decisió.

Un article de Georgina Artigas de l’estudi serigràfic Vis a Vis i membre de la XES Garrotxa.

Som una cinquantena de col·lectius que formem part de la Xarxa d’Economia Social i Solidària de la Garrotxa (XES Garrotxa). Col·lectius que fem projectes de producció de béns i serveis, o projectes de consum, sota uns criteris compartits. En la nostra reflexió, les jornades formatives i d’intercanvi, trobades informals, etc. parlem d’aspectes d’organització interna, de valors ambientals, i valors socials, que volem reforçar per generar un impacte positiu al nostre entorn. Aspectes com la horitzontalitat en la presa de decisions, l’equitat en el treball, la igualtat de gènere, el desenganxall de les empreses GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), el bé comú, l’economia col·laborativa, la transformació eco-social, entre d’altres. Cadascuna de les parts afecten al model de producció, consum i treball. Cada petit pas, èxit aconseguit, és revolucionari per avançar cap a la justícia que volem per a les persones i el medi ambient. Alhora, cada aspecte “és un món”, per ell sol. Per exemple, desenganxar-se de les GAFAM és un gran desafiament, una gran aposta, ja que posar-s’hi és anar totalment a contracorrent i, per tant, molt costós.

Amb aquest escrit vull incidir no pas en les qüestions més tècniques, ideològiques i estratègiques, sinó en una qüestió més filosòfica i antropològica: la cerca de les arrels. L’autenticitat, la naturalitat, la sintonia amb l’entorn local, natural i humà, la presència del passat amb el dinamisme del present dels nostres projectes de béns, de serveis, de consum comunitari. Trobo que la cerca de les arrels en els temps que vivim és imprescindible, nuclear. És un denominador comú i ens pot singularitzar. És un àmbit que pot sumar més persones de la comarca a sentir-se part de la Xarxa d’Economia Social i Solidària (XES); i també pot ajudar a sentir-nos més relacionats i semblants a d’altres cercles locals que no estan dins la XES. La cerca de les arrels forma part d’una mirada cap endins per investigar el que som, per aprofundir d’on venim. Ens cal observar atentament per mirar de captar allò que vam ser en el passat. Això és apassionant i radical. Tenim un coneixement i un comportament plens d’autenticitat, de valors humans, sovint adquirits de manera inconscient a través de la màgia de la transmissió oral, directe, vivencial. Matisos, ingredients comportamentals, que moltes vegades no transmeten els llibres, ni els centres educatius superiors. L’auto-observació íntima, atenta, per detectar i reforçar, dins nostre, en els nostres col·lectius, el que és autèntic, lliure d’influències alienes a la nostra cultura, és una font de motivació que ens empeny a retrobar-nos. No es tracta d’un fet folklòric, sinó d’una vivència plena. Es tracta de saber qui som i d’on venim per saber cap a on volem anar. La derivada d’aquest procés és caminar amb més fermesa, alhora que vitalitat, per seguir els camins dels nostres projectes de producció i consum cooperatiu.

La Cooperativa CLAU som persones que treballem en projectes formatius i artístics de música, dansa, explica-contes i arts relacionades. Tocant música tradicional, compartint-la amb els nostres alumnes, amics, companys de feina, dins les classes o a les festes, etc. posem de manifest, de manera experiencial, la gratificació de viure manifestacions antigues amb plenitud, ara i aquí. El gust de fer coses pròpies, de tenir espai propi. Moltes vegades és un sol “clic”. “És canviar el xip” i en comptes de cercar solucions, emocions, novetats, cap enfora, recórrer als recursos de la nostra cultura. Això val per tot tipus de manifestació, feina, organització, de l’Economia Social i Solidària.

Si la XES Garrotxa ens diferenciem del capitalisme espoliador, també és per aquesta cerca bàsica i imprescindible d’autenticitat i arrelament, aquesta pràctica de cultura pròpia.

Joan Naspleda Feixas, 21/7/2022, la Vall d’en Bas.
Aula Musical Olot, CLAU SCCL.