De la teoria a la realitat, pràctiques per posar les cures al centre
La inquietud sobre com posar les cures al centre fa temps que és present a les organitzacions de l’ESS però no sempre és fàcil posar-ho en pràctica. Per això, presentem pràctiques dutes a terme per diverses iniciatives que demostren que no només és possible, sinó que ja és una realitat al nostre país
Si intentar posar la persona al centre no sempre és fàcil en els nostres projectes tot i ser un dels pilars de l’Economia Solidària, l’aposta per les economies feministes i la revalorització de les tasques reproductives sovint és un repte que genera encara més neguits. En els darrers anys, nombroses organitzacions s’han format en la matèria de la mà de diverses cooperatives especialitzades i certes idees clau són presents en els nostres discursos i desitjos però…aquestes idees arriben a materialitzar-se en la nostra quotidianitat?
En alguns casos, la resposta és un sí molt clar. Algunes cooperatives han fet el pas de la reflexió a l’acció i han posat en marxa tot un seguit de mesures que poden ser un exemple a seguir per a moltes altres, fent balanç de les dificultats que s’han trobat en el camí per aplicar-les i amb les millores potencials que les que agafin el relleu poden aportar-hi.
Conèixer, compartir, comprendre
El ritme de treball a moltes les organitzacions de l’ESS acostuma a ser molt intens i això fàcilment ens pot dur a prioritzar objectius i resultats per sobre de les relacions humanes. No obstant això, cal tenir molt present que els conflictes humans entre sòcies són un dels motius més habituals de tancament d’un projecte col·lectiu com és una cooperativa. A La gestió de conflictes a les cooperatives, guia editada per la Federació de Cooperatives de Treball, se’ns recorda que els conflictes són presents “a totes les organitzacions (siguin cooperatives o no) i són fruit de les relacions interpersonals”, però que el que és -ho ha de ser- característic del cooperativisme és la forma i voluntat de tractar-los. Així diu: “La no atenció als processos conflictius té conseqüències serioses en la salut i el benestar de les persones i dels equips; fins i tot, a vegades, poden suposar trencaments, separacions i processos molt dolorosos”.
Abans de gestionar un conflicte, però, cal tenir en compte que les cures tenen un paper important a l’hora de prevenir-lo. Una organització que fomenta els vincles entre les persones membres i els valors de la confiança o l’empatia, té més punts per reduir la tensió d’alguns conflictes i, sobretot, més punts per fer-ne una gestió reeixida. I això, com es fa? A vegades és tan fàcil com facilitar que algunes pràctiques quotidianes es facin en col·lectiu, com ara dinar plegades o, seguint el model de la cooperativa d’arquitectes Arqbag, organitzar torns perquè cada dia cuini un equip diferent per a tota la resta. Aquest tipus de temps compartit genera complicitats i un ambient diferent al purament laboral. Altres cooperatives, com ara el mitjà de comunicació Directa, organitzen sortides fora de l’àmbit laboral per fer activitats lúdiques o tancades de cap de setmana que, tot i que contemplen espais de treball, combinen espais d’esbarjo i coneixença.
En alguns casos, també és interessant aprofundir-hi una mica més i tenir en compte l’esfera de les emocions: això és el que les companyes de SETEM aborden amb les anomenades “rondes emocionals” abans de començar una reunió quan s’ha detectat un clima una mica tens (per estrés, per qüestions personals, etc.). Aquesta ronda d’expressió de cadascuna de les participants col·loca la resta amb un xip d’empatia que, en començar la reunió, facilita l’entesa, així com la manera com s’expressen o es reben algunes aportacions. “Més esporàdicament, també hem experimentat la programació d’assemblees emocionals fora de l’oficina (no anem gaire lluny, ens reunim en una cafeteria per esmorzar, per exemple) i així dediquem més temps i cura aquest tipus d’espais. Cal dir que més d’una vegada les hem anul·lat per prioritzar algun pic de feina productiva…és allò que l’urgent es menja l’important, un clàssic”, explica l’Ariadna Pagès, membre de l’organització.
Cures dins i fora
Aquestes cures, com ens expliquen les companyes de La Caníbal, no tenen perquè ser només entre sòcies: aquesta llibreria és concebuda en la seva totalitat com espai de cura, tant en l’àmbit intern com cap al barri. Per això, prioritzen la conciliació de la vida personal i laboral de les treballadores, però a més, tenen una cuina comunitària, un espai de criança i un sofà a disposició de qualsevol veïna que vulgui venir xerrada una estona amb elles. Així, la llibreria es converteix no en un aparador de volums, sinó en un espai obert al públic, d’acollida i d’escolta activa amb les persones del barri.
Aquesta mirada més externa també la tenen les companyes del Col·lectiu Punt 6, un grup de sociòlogues, urbanistes i arquitectes que treballa per aplicar la mirada feminista a l’espai, tant privat com públic, “perquè l’espai condiciona com desenvolupem la nostra vida”, diu la Roser Casanovas. Així, ofereixen serveis d’assessorament on desenvolupen processos participatius que facilitin que tant l’entorn quotidià com l’espai públic responguin a la mobilitat de les cures, que està “majoritàriament feminitzada i és diferent de la mobilitat productiva, més masculinitzada, que consisteix en el desplaçament de la llar a la feina”, explica la Roser. En l’àmbit intern, també treballen per visibilitzar les tasques reproductives i faciliten la conciliació. Finalment, exploren com incorporar la mirada feminista en la intercooperació, relacionant-se amb altres entitats i projectes des dels vincles i les cures.
En aquesta línia, trobem la feina de La Paleta, una cooperativa de treballadores de la construcció formada majoritàriament per dones que, a banda de feminitzar un sector altament format per homes, intenten introduir les cures on i quan treballen (conscients que envaeixen un espai privat, per exemple, acorden horaris amb les famílies, pacten per quin lloc començar la reforma per impactar el menys possible, etc.).
Valorar l’invisible
A banda d’apostar pels espais distesos, a vegades les cures necessiten mesures més formals. Un exemple són l’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat més enllà del que estableix la legislació, la cobertura de les baixes per malaltia fins al 100%, el foment de la formació subvencionada, la flexibilitat horària o el teletreball, especialment per facilitar la cura de persones a càrrec (no només menors!). A la cooperativa de serveis tecnològics Colectic tenen moltes d’aquestes mesures implementades. L’Anna Ingés, de l’equip de coordinació, ens explica: “Vam fer un decàleg per a ser-ne conscients ja que algunes d’aquestes mesures havien esdevinguts drets adquirits i no tothom n’era conscient de que això era una millora social que no gaudien altres persones en altres àmbits”. Van obrir la porta a facilitar adaptacions d’horari i espai (teletreball) on els convenis només contemplen reduccions de sous i horaris, tenint en compte que la criança o altres cures de familiars no són precisament el moment més adequat per reduir salari.
I per valorar totes aquelles tasques que tendeixen a ser invisibles en el marc de la mateixa organització, una molt bona pràctica és la que impulsa LaCol. Perquè una organització funcioni, hi ha algunes tasques que s’han fer al marge de la feina productiva i que sovint no tenen massa reconeixement: per aquest motiu, les arquitectes de LaCol registren les hores que dediquen a la feina de la cooperativa distingint si són tasques productives o reproductives i comunitàries, que inclouen des de la preparació de la dinamització d’una reunió a l’enxarxament amb altres entitats del barri.
Criança compartida a l’oficina
Les companyes de Coop57, que compten amb una comissió feminista des de 2012, a banda d’algunes de les mesures esmentades anteriorment, van decidir fer una aposta més transformadora: la cura cooperativa d’un nadó d’un sis mesos. Una de les treballadores va plantejar la possibilitat de portar la seva filla a l’oficina quan va arribar el moment de reincorporar-se a la feina i les seves companyes van acceptar la corresponsabilitat de tenir-ne cura entre totes, amb un exercici directe de qüestionament de la dicotomia entre producció i reproducció. Aquesta pràctica, per innovadora, va anar passant per tot un seguit de passes assaig i error, en relació a l’espai del local destinat especialment a la criatura, el temps de dedicació de cadascuna de les treballadores, etc. En un moment donat, quan la criatura es va fer més gran i buscava més interacció, es va contractar una persona per tenir-ne cura algunes hores i finalment va fer el pas a la llar. Sense dubte, poder gaudir del primer any de vida d’una criatura tant de prop sense renunciar a la vida laboral i amb el suport de les companyes de feina és una pràctica ben trencadora.
Per on començar?
Com hem dit al començament de l’article, abans de posar res en pràctica cal tenir el neguit, que bé pot venir donat per inquietuds personals o col·lectives, per una formació, per la proposta d’una companya, etc. Neixi com neixi la necessitat de treballar el tema, pot ser molt útil tenir en compte els referents: pràctiques concretes d’altres entitats amb qui podem contactar, espais d’aprenentatge col·lectiu, entitats especialitzades, etc.
És important el compromís de tot el col·lectiu perquè les cures i el feminisme siguin una pràctica transversal en tot el que fem. Quant a les mesures formals, l’Anna Inglés, de Colectic, explica: “Les decisions i inclusions d’aquestes mesures i com es configuren són una decisió de totes les sòcies, es preparen, treballen i consensuen en les assemblees, on s’acaben d’ajustar els criteris, per finalment d’incorporar-les al reglament de règim intern que ens regeix com a sòcies i treballadores”.
Dotar-se d’una comissió de cures o economies feministes pot ser una bona eina per no deixar la inquietud en un pla teòric: un grup de persones pot vetllar per aquestes qüestions en el dia a dia laboral, però sempre amb la complicitat de la resta. Alerta! Parlem de comissions mixtes, ja que és imprescindible que tot el col·lectiu tingui aquesta inquietud feminista, que no només sigui cosa de dones. I si encara ens trobem en el procés de sensibilització del grup, es poden promoure petites accions com incloure una secció feminista al butlletí de l’entitat, proposar una càpsula formativa, potser en clau de joc, al final de cada reunió, etc.
En un àmbit més global, seguir la feina de les comissions d’economies feministes de la XES o de la Federació de Cooperatives (creada recentment), així com també de la comunitat Pam a Pam que treballa per divulgar bones pràctiques amb rutes, formacions, etc. també pot ser molt útil per avançar plegades, com a sector, cap a una economia on les persones i les cures siguin el centre. L’Anna Fernández, membre de Pam a Pam i de la comissió d’EcoFem de la XES, ens recorda que hi ha moltes mesures que estan per inventar. Conclou: “Tenir referents pot ser molt útil, però en realitat el que cal és anar donant resposta a les necessitats que es detecten i cada organització pot trobar la seva manera de fer-ho. Totes ens podem convertir en referents escoltant les demandes de les nostres companyes i trobant maneres de donar-hi solució”.
Aquest article ha estat escrit per Carla Liébana i va ser publicat originalment a la revista Cooperació Catalana número 429 (març 2019) editada per la Fundació Roca i Galès.
