Modificacions del medi ambient, contaminació, malalties per l’ús de tòxics,  vulneracions laborals… les camperoles indígenes organitzades denuncien l’impacte de l’agroindústria als seus territoris i defensen el dret a la sobirania alimentària a Guatemala. Un article de Patrícia Polo.

8 de març del 2015, La Blanca, Costa Sud de Guatemala. Dones camperoles i indígenes es reuneixen el Dia Internacional de la Dona per recordar i reivindicar tot el que falta per fer per avançar cap a la justícia, la igualtat i l’equitat de gènere a la societat guatemalenca.

Dones, joves, rebels i apoderades prenen la paraula per exigir canvis. A banda i banda de la pista de futbol on se celebra l’acte, s’estenen amb voracitat –des de fa 12 anys- quilòmetres i quilòmetres de plantacions de palma i banana. A poc a poc, les reivindicacions comencen a girar entorn de les nefastes conseqüències de les empreses de monocultius a les comunitats. Així, sense planejar-ho prèviament, s’inicia la primera trobada de dones sense terra contra les agroindústries al municipi de La Blanca.

A partir d’aquell moment, el protagonisme de les dones en les lluites contra els monocultius a la Costa Sud de Guatemala es va anar fent més evident, es va fer visible el seu paper clau alhora que la creixia la consciència que, justament elles, eren les més perjudicades pel ferotge acaparament de terres, la destrucció de la biodiversitat, i la contaminació de rius, aire i aigua -entre altres conseqüències-, que provoquen els agronegocis.

 Tòxics sobre les dones

Per estalviar temps i diners, les empreses ruixen tòxics des de l’aire amb avionetes. Aquestes fumigacions, evidentment, no afecten únicament les extensions de monocultiu, sinó també comunitats senceres que es troben al límit de les finques. Aquestes fumigacions, juntament amb el gran nombre de residus llançats als rius i altres pesticides, insecticides i plaguicides utilitzats (declarats per l’OMS com a “probables cancerígens per als humans”), són responsables de la destrucció dels conreus camperols, de la contaminació de l’aigua de pous i rius, i de la mort d’animals, a banda detenir efectes nefastos sobre la salut de les persones. La International Agency for Research on Cancer, és una de les nombroses institucions que ha desenvolupat estudis per demostrar que els tòxics utilitzats són especialment nocius per a les dones, ja que afavoreixen el càncer de coll uterí, els avortaments i la infertilitat, igual que per als nadons, que cada cop més assíduament, desenvolupen asma en els primers mesos de vida.

Inundacions, sequeres i aigua contaminada

L’agroindústria de monocultius a les comunitats de La Blanca destrueix els ecosistemes sota la insígnia del “desenvolupament”. La desforestació, la construcció de bordes i el desviament de rius, entre d’altres, provoquen les inundacions de les comunitats a l’hivern (època de pluges) i sequeres a l’estiu. A més, cal afegir la contaminació permanent de les fonts i els pous d’aigua.

Tot això té un doble impacte per a les dones i nenes. D’una banda, pel rol clau que se’ls atribueix en les tasques de cura i de la llar, les seves jornades s’estenen i es compliquen en haver de transportar l’aigua des de punts llunyans en èpoques de sequera o bé en haver-la de drenar quan hi ha inundacions. De l’altra, l’exposició directa a productes tòxics i pesticides utilitzats per les grans empreses generen impactes directes en la salut com malalties de pell, vòmits permanents i infeccions d’estómac.

Una clara vulneració a la sobirania alimentària

Les plantacions de banana i de palma destrueixen ecosistemes, anul·len l’agricultura de subsistència i atempten clarament contra la sobirania alimentària de les poblacions. La producció d’aliments bàsics -fesol i blat de moro- per part de les comunitats camperoles limítrofs a les finques de monocultius són molt més reduïdes que anys enrere a causa de l’impacte ambiental que generen els monocultius. D’altra banda, la contaminació d’aigües provocada pels residus vessats als rius, comporta una gran mortalitat de peixos, els quals  abans eren la font principal d’aliment per a les famílies. A més, els pesticides, insecticides i plaguicides no han deixat rastre d’herbes que, tradicionalment, els pobles indígenes i camperols utilitzaven com a part important de la seva dieta.
Per tot això, en els últims anys s’han reduït les terres agrícoles disponibles per produir aliments, ja que les famílies que abans llogaven parcel·les pels seus cultius de subsistència- a Guatemala el 85% de la terra és de latifundistes, qui representen tan sols el 0,2% de la població- ja no ho poden fer per la falta de terra disponible i perquè el seu preu ha pujat exponencialment per la demanda de les agroindústries. A més a més, els preus dels aliments bàsics s’han incrementat d’ençà que les grans empreses es van instal·lar als municipis, ja que ja no es produeixen a la zona -fet que clarament augmenta el risc de desnutrició-.

Tota aquesta situació d’escassetat d’aliments provocada per les agroindústries afecta en especial les dones, ja que són les que s’ocupen de satisfer les necessitats familiars bàsiques i les que pateixen major discriminació intrafamiliar en l’accés als aliments. El repartiment dels aliments a les llars de la zona, dona total privilegi al pare i als fills, sota la falsa concepció que són ells els que tenen un treball físic més exigent.

Manca de drets laborals i invisibilització de les dones

En general existeix un gran mite en relació als llocs de treball que generen aquestes empreses i la prosperitat que porten a les comunitats. Les feines són poques -una persona treballadora per cada 10 hectàrees de plantació- i amb condicions extremadament precàries.

Encara que existeix una gran resistència de les comunitats a treballar als agronegocis, l’alternativa a la fam condueix de nou fins a la seva causa: les empreses. De les poques feines que genera aquesta indústria, la gran majoria estan destinades als homes; a les dones se les relega a feines molt concretes en el procés d’empacar, més exposades a les substàncies tòxiques i alhora més invisibilitzades.  

La inexistència de sindicats fa que la vulneració dels drets laborals sigui constant, sobretot pel que fa a les dones. Les treballadores d’aquestes empreses reben com a màxim la meitat del salari mínim agrícola, mentre que els homes s’aproximen al salari mínim establert. D’altra banda, hi ha documentats molts casos d’abusos per part dels responsables de les finques, però la inacció de les institucions responsables perpetua aquestes agressions.

Com que les comunitats ja no poden desenvolupar la seva activitat tradicional com a camperolat, i alhora, els llocs de treball ofertats són pocs, des de fa uns anys s’han disparat les migracions d’ homes –en general cap als Estats Units-. Com a conseqüència, són les dones les úniques es adultes que queden a càrrec del sosteniment de la llar i es veuen obligades a buscar feines precàries i a deixar a càrrec la criança dels infants més petits i les tasques de la llar. Tot això ha disparat l’abandonament escolar per part de les noies, que assumeixen el rol de mare en la seva absència.

Aplicar la mirada de gènere als impactes de l’agroindústria, implica fer una anàlisi sobre la tinença de la terra,  la dificultat d’accés a títols de propietat per part de les dones, la relació de les dones indígenes amb la natura i la captació de lideresses comunitàries entre d’altres.

Com les dones de les comunitats de la Costa Sud de Guatemala, moltes altres indígenes i camperoles organitzades arreu del món, diuen prou a les empreses transnacionals que s’han apoderat de les seves riqueses naturals i del seu territori amb la complicitat de governs, bancs i institucions internacionals. Com tantes altres comunitats en defensa del territori, defensen un model d’agricultura basat en l’agroecologia i una reforma agrària que permeti que les grans extensions de terra utilitzades pels agronegocis siguin per la producció d’aliments per l’auto sosteniment i la generació de renda, per acabar amb el latifundi i garantir la justícia social.

El cas de la Costa Sud no és un cas aïllat. Els efectes dels diferents monocultius repeteixen el patró de violació de drets humans allà on es duguin a terme. La majoria d’aquests productes es comercialitzen per abastir els anomenats països rics i per això és fonamental seguir impulsant el consum crític per lluitar per la justícia global.

 

Article publicat originalment al número 424 de la revista Cooperació Catalana, editada per la Fundació Roca i Galès.