Per Iván Miró, membre de la comissió Permanent i de Formació i Llibres de la XES. Il·lustració de Tània Manzanal.  Aquest article es va publicar originàriament a La Directa en data 28/02/2019.

Ara fa quatre anys, des de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) de Catalunya ens sumàvem al canvi que aleshores es vivia al conjunt de país. Preveient nous escenaris municipals –fills del cicle de crisi i lluita social– i davant de les propostes de la “nova política”, proposàrem que la transformació havia de ser també econòmica si es volia un canvi substancial. En l’àmbit local naixien iniciatives autoorganitzades, que esdevenien eines de resolució de necessitats col·lectives i alhora contribuïen a cooperativitzar la societat i avançar cap a models postcapitalistes. No obstant això, aquelles experiències s’havien de consolidar i generalitzar, i és des d’aquella constatació que s’elaboraren les 14 Mesures per la Democràcia Econòmica Local, amb l’objectiu que els municipis poguessin impulsar “un nou desenvolupament local copartícip de la democratització econòmica en marxa”. Quatre anys després, a les portes de noves eleccions, és hora de fer balanç i renovar l’aposta.

Què proposaven les 14 mesures? En síntesi, que des dels municipis s’impulsés una altra política econòmica –Economia Social i Solidària (ESS)– i sobretot es democratitzés la forma de fer-la, a partir del que denominàrem concertació público-cooperativa-comunitària. Amb quines eines? Amb Consells Locals d’Economia Social i Solidària on proposar i avaluar polítiques; amb agències i equipaments municipals específics; amb la cessió a l’ESS local d’infraestructures municipals de gestió cooperativa i comunitària; amb la recuperació de patrimoni cooperatiu. A partir de programes formatius –tècnics, de valors cooperatius i amb perspectiva de gènere– per l’acompanyament, incubació i finançament de nous projectes. I amb el foment d’un nou entorn econòmic: relocalització del crèdit amb finances ètiques; impuls del Mercat Social local i suport a les fires d’ESS; compra pública socialment responsable; suport a la recuperació d’empreses privades per part de les treballadores; municipalització i cooperativització de béns i serveis locals. Finalment, sobirania alimentària i energètica, gestió comunitària de l’espai públic digital, així com l’impuls de relat –que no marca– amb mapeigs i memòria cooperativa, per a generar un sentit de canvi econòmic.

Quin impacte han tingut les 14 mesures? A partir del maig del 2015, es produí una nova onada de polítiques locals d’ESS, on un nombre significatiu de municipis catalans transitaren de la promoció exclusiva de l’economia capitalista o, en el millor dels casos, d’un model restringit o assistencialista d’economia social, a un model ampliat i transformador que recollia la diversitat d’iniciatives de l’ESS, tant socioempresarials com comunitàries. A més de cooperatives, societats laborals i entitats del tercer sector social, alguns programes municipals impulsaren un marc comú que inclogué horts comunitaris, equipaments de gestió comunitària, escoles lliures, moneda social o finances ètiques. En aquest sentit, els esforços per promoure el reconeixement mutu i conceptualitzar l’àmbit de l’ESS, tingueren com a efecte la legitimació en el món local del paradigma de l’ESS. Ha estat la primera ocasió que un conjunt de polítiques públiques catalanes ha pres el concepte ampliat com a referent, anticipant la futura llei catalana d’Economia Social i Solidària i la definició de l’àmbit socioeconòmic integral.

A partir d’aquí, els municipis catalans han desenvolupat alguna o vàries de les mesures, de manera més o menys encertada, “coproduint” amb més o menys intensitat amb els actors de base, dedicant més o menys recursos, amb plans integrals o amb bateries inconnexes de mesures. En tot cas, un mínim de 40 municipis catalans, organitzats en la Xarxa de Municipis per l’ESS (XMESS), de diversos colors polítics i agrupant a la meitat de població catalana, han apostat per desplegar accions concretes. A Barcelona, a partir del nou Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i el seu ambiciós Pla d’Impuls 2015-2019; a Sabadell, des de la regidoria de Nova Economia; a Terrassa, amb un Consell Municipal de l’ESS. Manlleu, el Prat de Llobregat, Mataró i altres localitats han estat capdavanteres d’una onada generalment considerada de forma positiva pel conjunt de l’ESS, sobretot pel que fa a la promoció de noves iniciatives, que han rebut el suport d’altres polítiques públiques com les relacionades amb els Ateneus Cooperatius.

Quins han estat els esculls? En primer lloc, com han assenyalat alguns dels seus responsables, l’aposta per la transformació socioeconòmica ha estat sovint matisada per l’hegemònica realitat capitalista, que travessa les economies locals i apuntala els règims d’acumulació metropolitans i globals, així com per determinades estructures internes dels ajuntaments, refractàries a paradigmes econòmics transformadors. En segon, les organitzacions del moviment constaten les dificultats de “coproduir” les polítiques públiques, pels diferents ritmes de treball o per conseqüències no previstes de les licitacions. Verticalitat de l’administració, oportunisme de nou actors i riscos de dependència dels diners públics (“bombolla de l’ESS?”) han estat assenyalades de forma crítica pel mateix teixit. I en tercer: els reptes de democratitzar el conjunt de l’economia local exigeixen un múscul financer i organitzatiu que avui, des del cooperativisme i l’ESS catalana, amb una estructura econòmica de petites unitats productives, encara no es pot abastir plenament (el “salt d’escala”).

Finalment, a l’espera de les valoracions col·lectives d’organitzacions i ajuntaments, i a manca d’indicadors dins les mateixes polítiques locals que en mesurin l’impacte, és necessari un altre nivell d’anàlisi per valorar la profunditat dels canvis. Existeix un debat estratègic entre les administracions locals i les organitzacions de l’ESS per tal de definir, conjuntament, quin model socioeconòmic es desenvolupa als municipis? Probablement, en una primera fase de la política municipal d’ESS és necessari iniciar i prioritzar la promoció generalista, però aviat caldrà treballar conjuntament models transformadors d’enfortiment socioeconòmic territorial, que avancin en la democratització econòmica de la ciutat. Això és, codissenyar l’estratègia per la transformació econòmica local, a partir de Consells Municipals d’ESS (o grups de treball en municipis petits), que donin suport tant a l’articulació territorial de les iniciatives (ecosistemes cooperatius locals, pols cooperatius) com a la sectorial, promovent cadenes solidàries en sectors productius i reproductius estratègics (cultura, alimentació, mobilitat, finances, habitatge, cures…), tot apostant per la transició democràtica, feminista, ecològica i antiracista del conjunt de l’economia local.

En tot cas, el balanç ha de considerar-se positiu, doncs l’ESS ha guanyat presència en un nombre rellevant de municipis. Caldrà veure –com apuntava Oriol Estela– si aquestes polítiques es consoliden, si arrelen els espais de responsabilitat política vinculats a l’ESS, si fructifiquen els febles espais d’interlocució i coproducció, i, sobretot, si s’estableixen indicadors per a avaluar els impactes dins del mateix àmbit socioeconòmic. I insistir en l’advertència del cooperativista Jordi Garcia Jané: “Si qualsevol política pública local s’ha de basar en la participació de la ciutadania, quan és d’economia social i solidària s’hi ha de fonamentar amb més motiu encara, perquè l’economia social i solidària no és altra cosa que autoorganització, l’autoorganització econòmica de les classes populars per satisfer col·lectivament les seves necessitats. Per tant, un ajuntament ha d’acompanyar, promoure i ajudar les iniciatives d’economia social i solidària, però no pot mai substituir-les ni dirigir-les”.