El passat dissabte 27 de maig es va celebrar a l’Hospitalet del Llobregat una jornada de debat i reflexió sobre la contractació pública responsable, organitzada pels grups municipals de Podem, la CUP i ERC i el sindicat IAC-CATAC. Com a XES hi vam participar per partida doble: exposant el marc general de criteris que aporta l’economia social i solidària a la democratització econòmica -en aquest cas des d’un enfocament de clàusules socials- i amb l’experiència de la XES Terrassa amb la seva anàlisi del nivell d’implementació de clàusules a la contractació de l’ajuntament vallesà.

La jornada estava plantejada des d’unes primeres aportacions generals tant de la XES com de la FEICAT (Federació d’Empreses d’Inserció de Catalunya) en el marc de contractació pública responsable, i, en segon lloc, amb les aportacions de les experiències concretes dels ajuntaments de Barberà del Vallès i Badalona, i també de la XES Terrassa.

Com a XES obríem la capsa d’un debat celebrat en una escola pública, amb representants de la marea groga de l’Hospitalet, tot l’espectre de sindicats, els partits més escorats a l’esquerre i unes quantes entitats del Tercer Sector. La disjuntiva entre la contractació de serveis públics a tercers -encara que sigui a empreses i entitats del Tercer Sector o d’economia cooperativa- i la remunicipalització d’aquests serveis estava a l’aire, i, en verbalitzar-lo, una pila de caps van assentir. Algunes persones devien assentir refermant el seu convenciment de que la dotació de més recursos públics i la remunicipalització era la millor resposta per preservar la qualitat d’aquests serveis i els drets laborals de les persones treballadores. D’altres devien interpretar que els criteris de funcionament de les organitzacions de l’economia social i solidària, en termes d’obertura i democratització de la gestió, eren una molt bona garantia que aquests serveis comuns es proveïen des d’uns estàndards de qualitat alts al mateix temps que es complia una funció social. Segurament, tots tenien una part de raó, i és en els plantejaments de l’ESS que podem trobar el nexe d’unió.

Quan enfoquem el debat des de la perspectiva de l’ESS, segurament, aquesta disjuntiva es difumina, ja que parlem de pràctiques de democratització econòmica i d’internalització d’impactes socials i ambientals en conjunt, siguin impulsades des de l’administració, la societat civil o el teixit socioempresarial. És normal i necessari que les alertes en relació a la privatització i l’externalització dels serveis públics estiguin al màxim després de l’ona de depredació i despossessió soferta arran de la crisi econòmica, ja que el que és inqüestionable és que hi ha uns béns comuns que s’han de protegir a tota costa de la gestió mercantil i de totes les dinàmiques d’acumulació i especulació que pot comportar. Passar a veure la sanitat i l’educació universal, la garantia d’accés a l’energia, l’habitatge i l’alimentació, i l’accés a l’espai públic com a béns comuns, segurament ens ajuda a enfocar el debat, perquè ens està definint el caràcter comú i inalienable d’aquests recursos més enllà de la via com s’hagi gestionat històricament (públicament, de manera mercantil o de manera comunal). Una lectura al capítol 3, Common & Coops, escrit per l’Ivan Miró, del nou llibre de la XES Esmolem les eines. Debats de l’Economia Solidària per a la Transformació Social, ens ajudarà a aprofundir en la noció del comú i sobre les possibles vies d’enfocament la seva gestió i garantia.

En la història contemporània, i més quan la gestió d’aquests recursos comuns implica escales de milions de persones, el gran mediador del comú ha estat l’Estat, l’administració pública. És cert també, però, que això no ha estat sempre així, sinó que el paper de l’Estat ha evolucionat en funció de la correlació de forces entre el capital i el moviment obrer i social, i així com a mitjan segle XX (a l’Europea occidental) i als anys 70-80 (a l’Estat espanyol) exerceix de gran mediador del comú i abraça i protegeix l’educació, la sanitat, les prestacions socials, etc., en altres moments històrics l’Estat ha estat la palanca de la mercantilització: privatitzacions d’empreses públiques, liberalització de mercats, etc. A més, avui, la confiança en la gestió pública està en uns nivells mínims, combinació de les consecutives ones de corrupció per part de la classe política dominant (en gran part deguda precisament al cicle recent de mercantilització del comú), i del relat neoliberal de fons que ha anat situant la gestió pública en un halo d’ineficiència i inoperància (malauradament, a vegades, amb raó). Val a dir, també, que l’Estat com a mediador del comú té mancances importants, no només en relació a la confiança de la gent, sinó també quant a obertura i proximitat a les comunitats involucrades en la gestió i participació dels béns o serveis comuns en qüestió. És per això que des de l’ESS parlem del paradigma de la concertació público-cooperativa-comunitària com un horitzó unificador dels interessos comuns d’aquells que defensem uns serveis públics de qualitat i amb garanties d’estabilitat i universalitat, i unes formes de gestió democràtiques, obertes i amb la implicació de la comunitat. Quan parlem de concertació público-cooperativa-comunitària, diem públic per referir-nos a la necessària titularitat pública dels recursos comuns; diem cooperativa per referir-nos a la necessària gestió cooperativa d’aquests recursos; i diem comunitària per referir-nos a la necessària tutela i control comunitari de la gestió i ús que es fa d’aquests. Avui en dia, ho sabem, aquesta visió està en estat embrionari, i a casa nostra es concreta sobretot en la gestió d’equipaments i espai públic, amb el que es coneix com a gestió comunitària (amb la Xarxa d’Espais Comunitaris com a referent), on la titularitat és de l’administració però la gestió i tutela és de les organitzacions veïnals i comunitàries dels barris on s’ubiquen.

On queda doncs la contractació pública responsable? Doncs en tot allò que s’ha de proveir l’administració i que no són recursos fonamentals per a la cobertura de les necessitats bàsiques de la població. L’Estat no deixarà mai de ser un gran comprador de béns i serveis, ja que com a agent econòmic que ocupa més del 40% del PIB (i on la compra directa representa un 17% de mitjan a la Unió Europea), més enllà d’allò que gestioni directament sempre haurà de subministrar-se amb tercers. És precisament en aquests subministraments on entren les clàusules socials i ambientals com a factor de tracció positiva cap a pràctiques empresarials basades en els principis de l’ESS.

L’experiència de l’ajuntament de Barberà del Vallès amb la subcontractació dels serveis d’atenció domiciliària (SAD) mostra un exemple interessant del possible abast que té la inclusió de clàusules socials a la contractació pública (i els espais fronterers entre la municipalització de serveis i la compra amb criteris socials). Al concurs per la licitació dels SAD, dels 100 punts assignables als contractes, 49 feien referència a criteris de judici de valor -on entrarien els aspectes socials-, el màxim assignable, ja que la meitat més un dels punts sempre han de ser per aspectes de valoració automàtica (com el preu més baix, que s’emporta la major part dels punts). Al bloc de judici de valor, s’hi incorporaven fins a 12 punts per criteris d’orientació social i ambiental de l’activitat, així com 10 punts en funció de la proposta d’increment salarial. Es va presentar una entitat del Tercer Sector, que, efectivament, tenia la puntuació més alta en els criteris socials (38,5 sobre 49), però una altra empresa -Clece S.A.- obtenia una suma de criteris socials i tècnics més alta, i superava en 1,07 punts la proposta de l’entitat del Tercer Sector, emportant-se el contracte. Com constatava en David Clarà, primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barberà, malgrat haver inclòs les clàusules, la capacitat d’adaptació de les empreses mercantils i la seva gran capacitat tècnica, les habiliten encara per poder guanyar concursos públics. Això el portava a fer dues reflexions. La primera era que, al seu parer, el servei d’atenció domiciliària hauria de municipalitzar-se, per ser un servei bàsic d’atenció a les persones i per tenir una relació més propera amb les persones treballadores i usuàries, però les traves legals a aquestes municipalitzacions eren majúscules (i més per un ajuntament petit com el de Barberà), i per això havien optat per les clàusules socials. La segona reflexió tenia a veure amb les clàusules, i amb el seu impacte positiu en la millora de les condicions laborals de les treballadores, ja que, mentre que la negociació col·lectiva del conveni havia aconseguit que les treballadores de Clece tinguessin un increment salarial de l’1%, l’ajuntament n’havia aconseguit un 3% gràcies a aquest contracte públic. Per tant, entenent les limitacions i les seves capacitats d’impacte, és innegable que les clàusules socials -un cop esquivades totes les traves legals i evitades les potencials demandes i paralització de concursos- poden exercir com a palanca de canvi, tant pel reforç de les empreses i entitats de l’economia social i solidària, com per fer que les mercantils assumeixin unes condicions socials i ambientals que, pel seu propi designi, no internalitzen.

Com a XES vam compartir l’experiència amb l’ajuntament de Barcelona, a qui hem cedit el programari de balanç social gratuïtament per a poder fer el seguiment de la implementació de les clàusules socials de la guia de contractació responsable que acaben de publicar. La inclusió de les clàusules és una tasca complexa, on a més de les limitacions legals que suposa l’obligat respecte a la lliure concurrència, cal fer una feina pedagògica i de capacitació tècnica del personal municipal perquè entenguin, incloguin i afavoreixin el seguiment de les clàusules en els contractes que es redactin. Com a XES vam reiterar l’oferta de cessió gratuïta del programari de balanç social per a qualsevol ajuntament, com a bé comú que és, i al servei del comú, i vam animar als ajuntaments grans, com el de Barcelona, a fer de trenca-gels en aquest mar glaçat per les regulacions que paradoxalment afavoreixen un marc neoliberal, donant-li la volta i afavorint que cada vegada més consistoris puguin incorporar clàusules socials i ambientals en els seus plecs.

Ruben Suriñach Padilla, coordinador del projecte de Balanç Social de la XES