Entrevista de Jornal.cat a Eva Vilaseca, impulsora i portaveu de l’Assemblea Catalana per a la Transició Ecosocial (acTe), de la cooperativa Espai Ambiental i actual membre de la Permanent de la XES.

Eva Vilaseca no fa ecologisme: és ecologista. Viu, sent i pateix les conseqüències de la passivitat davant la crisi ecològica. Per això, des de fa anys, s’ha implicat profundament en aquesta lluita. Coordina el Cercle de Transició Ecosocial de Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona, impulsa projectes com l’Escola de Transicions o el futur EcoHUB, el pol cooperatiu de transició ecològica. És membre de la permanent de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i de la comissió d’Ecologia i Incidència política. Des de l’inici del seu activisme, va veure que el cooperativisme i l’economia social i solidària eren ecologistes de forma circumstancial i no com a prioritat. L’objectiu d’Eva Vilaseca ha estat unir les lluites i enfocar-les a l’ecologia. Un esforç que, juntament amb altres persones, ha derivat en la creació de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE). Una entitat que neix amb la voluntat de ser aglutinadora, posar l’ecologia al centre de totes les lluites econòmiques i socials i afrontar conjuntament la urgència climàtica.

Com et vas implicar inicialment en l’ecologisme?

Vaig estudiar biologia perquè hi tenia interès des de petita. Tenia preocupació per tot el tema de l’ecologia des de nena. Durant la carrera em vaig anar polititzant i participant en espais i moviments ecologistes. El 2010, en plena crisi, me’n vaig anar a acabar la carrera al Brasil, a l’Amazònia. Hi vaig estar vuit anys vivint. Allà també vaig estar fent recerca i projectes a l’Amazònia, amb temes de conservació i després a Rio de Janeiro amb temes ecosocials i urbans, treballant en moviments a les faveles, sempre des de la perspectiva ambiental. Vaig tornar a Barcelona el 2018, estava molt desconnectada, no vaig ser al 15M. Vaig entrar en tot l’ecosistema de l’economia social solidària, que jo no coneixia. Vaig començar a la cooperativa Espai Ambiental.

Vas començar a involucrar-te en l’economia social i solidària. Però des d’una perspectiva ecològica.

Em va cridar molt l’atenció que, en general, no hi hagués una mirada ambiental dins de l’economia social i solidària com a discurs polític i com a orientació estratègica. Des de la meva cooperativa i des de la XES, vam crear la Comissió d’Ecologia amb l’objectiu de posar més la mirada de transició ecològica a l’economia social i solidària. Tot això en molt pocs anys i també en un context social, polític i ambiental que ha afavorit que això s’impulsi. Paral·lelament, vaig fer el postgrau d’Economia Social i Solidària de l’Autònoma i allà vaig flipar perquè no existia aquesta perspectiva ecologista gairebé per enlloc. Vaig ser la típica alumna molt pesada, amb això. I ara soc professora de l’assignatura de transició ecològica.

Per què creus que l’economia social i solidària ha d’estar vinculada a la lluita ambiental i a la transició ecològica?

Perquè un dels principals reptes que ja tenim com a civilització és frenar la crisi climàtica i ecològica, la gran crisi que vivim. Per sobreviure com a espècie i també per aprofitar aquest moment de crisi per transitar cap a un altre sistema, una altra manera de consum. L’economia social i solidària la necessitem, perquè té un plantejament a nivell de valors, de pràctiques i de voluntat amb una essència pròpia d’existir que pot generar una alternativa al sistema capitalista. L’ecologisme necessita propostes concretes, l’economia social i solidària ens ofereix propostes concretes que ens permeten avançar cap a aquest nou paradigma ecosocial. La dimensió ecològica de l’economia social i solidària sempre està en les seves definicions, però ha sigut secundari, s’ha posat més èmfasi en la gestió democràtica, la part de transformació social. I l’ecologia sempre ha sigut més satèl·lit. Doncs ara és hora de posar-ho al centre i de posar l’economia social i solidària al servei de la transició ecològica. No només s’ha de reproduir l’economia social i solidària pel propi fet d’anar construint aquesta altra economia, sinó dirigir-la. I què vol dir dirigir-la? Doncs, en lloc de crear múltiples cooperatives, intentar promoure uns sectors estratègics que són clau per a la transició ecològica. Podem decidir nosaltres quins són, poden ser l’alimentació, l’energia… I intentar construir propostes que, en un moment de crisi o de necessitat, puguem escalar de forma ràpida i replicar de forma fàcil a altres territoris. S’ha de pensar també des de la ruralitat perquè ara estan molt concentrades en l’àrea metropolitana.

No només s’ha de reproduir l’economia social i solidària pel propi fet d’anar construint aquesta altra economia, sinó dirigir-la: enlloc de crear múltiples cooperatives, intentar promoure uns sectors estratègics que són clau per a la transició ecològica.

És per això que veieu la necessitat de crear l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial, per posar l’ecologisme al centre de l’economia social i solidària?

No n’hi ha prou amb construir alternatives econòmiques perquè no tenim temps i perquè la dimensió del problema és gegant. La dimensió i la urgència de la crisi ecològica no l’aconseguirem només amb construir alternatives des del cooperativisme, això ho tenim clar, cal anar més enllà. Cal construir aliances amb molts altres actors i altres agents, des de l’ecologisme, fins a moviments feministes, moviments de defensa del territori, de l’habitatge, etc. El govern, o algunes institucions ens estan proposant una transició ecològica molt soft i que realment és una falsa transició verda. I mentre ens fan aquestes falses solucions verdes, hi ha molta gent que, a nivell molt micro i des de fa molts anys, estem construint aquesta altra via, una transició ecològica des de la perspectiva de justícia social. La idea és ajuntar tota aquesta gent i construir un front comú per visibilitzar-nos, fer més força per poder impulsar un canvi de rumb cap a on volem.

Quin paper hi vol tenir l’Assemblea?

És un front comú de moviments col·lectius, organitzacions i persones que compartim l’ambició i el desig d’empènyer una transició ecosocial a Catalunya. I ho volem fer per anar cap a una societat més ecofeminista, postcapitalista i amb justícia global, que se situï dins els límits planetaris, que tingui capacitat d’adaptar-se als canvis que vindran i frenar la crisi ecològica. Som molt ambicioses. Volem ser una veu en el debat sobre la transició ecosocial, tant des de la incidència política institucional com des de la incidència mediàtica i social. És a dir, estar allà, col·locant relat i discurs a tot arreu on sigui possible. Volem desenvolupar un programa compartit per a una transició ecosocial a Catalunya i cohesionar els moviments socials al voltant d’aquesta visió comuna. Ara mateix no hi ha un pla a Catalunya per a una transició ecològica. Anem parlant de transició ecològica, que és el que volem, però no està molt clar com ho hem de fer. Ens proposem ajuntar tots els coneixements que ja tenim. Per exemple, la gent d’Aigua és Vida té claríssim quines són les propostes en temes de l’aigua. Ara està sobre la taula el tema de la pagesia. La gent de la Xarxa per la Sobirania Energètica, la gent de defensa del dret a l’habitatge… Ajuntar tot aquest coneixement, totes aquestes propostes, en un marc compartit i en un projecte compartit de transició ecològica i cohesionar, interrelacionar les lluites. Tenir un full de ruta comú per incidir a les institucions i als mitjans. Volem catalitzar i enfortir processos de mobilització, crear accions unitàries. En resum, volem ser una veu, genera un pla, impulsar transicions a escala local i impulsar, donar suport o enfortir mobilitzacions existents.

Volem anar cap a una societat més ecofeminista, postcapitalista i amb justícia global, que se situï dins els límits planetaris, que tingui capacitat d’adaptar-se als canvis que vindran i frenar la crisi ecològica.

A partir d’aquesta inquietud i d’aquesta necessitat, com ha estat el procés de naixement de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial?

Es va crear el 6 de juliol del 2023. Havíem organitzat un fòrum per la transició ecosocial de Catalunya. Era poc ambiciós, inicialment. Ho vam compartir amb col·lectius i gent propera i va anar agafant una dimensió molt gran. Primer érem Coopolis, la XES i l’ODG que ho organitzàvem i, al final, vam acabar sent deu organitzacions. Hi havia un grup d’una vintena de persones pensant l’espai. El procés de construcció del fòrum va ser molt ric i al fòrum hi van participar unes 400 persones. Allà es va corroborar la idea que era necessari fer un front comú per la transició ecosocial. Un grupet de persones d’aquest fòrum vam seguir impulsant-ho, ens vam llançar a la piscina. Després de molts debats, vam fer la proposta que aquest front comú es materialitzés en la constitució d’una assemblea de transició ecosocial. I vam fer una convocatòria que volíem que fos molt interna, vam anar-ho comunicant a entitats i persones properes i van aparèixer 200 persones. Va tornar a agafar una altra dimensió. Cada cop que fem un pas cap aquí veiem que hi ha molta terra fèrtil, la gent respon i hi ha ganes i necessitat que hi hagi algun espai que ompli, que alimenti un horitzó de possibilitat, d’esperança. Fins ara hem fet una feina molt interna, posant ordre. Hem començat a construir el programa, que anomenem ideari. Està estructurat en 17 blocs temàtics i més de 100 persones han participat en la construcció.

Podem dir que ara mateix l’Assemblea és a les beceroles, però mica en mica va agafant forma i volum.

Sí, aquesta primavera ens presentem al món. El 5 d’abril fem una trobada per explicar tot el que hem fet tot aquest temps, presentar el programa polític, tres o quatre propostes transversals i processos sectorials que estem treballant. Volem compartir i explicar quins són els nostres objectius, sortir cap a fora amb imatge, amb una campanya. Ara encara és tot proto. Volem sortir cap a fora i activar els objectius i mecanismes que hem anat treballant. Hem activat tres processos: veure com l’Assemblea pot donar suport als conflictes que hi ha amb la pagesia, en segon lloc, veure com resolem els conflictes que hi ha amb l’aigua, i, en tercer lloc, què li diem el món del treball, tota la transformació productiva que ha de viure a Catalunya i la relació que hem de treballar amb els sindicats. I veure com connectem tot això amb altres moviments, com per exemple el de l’aigua, que ara també està molt viu, o amb el turisme, l’habitatge, la lluita pagesa… Intentem interrelacionar tot això.

On creus que pot arribar l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial?

Crec que pot arribar, almenys o com a mínim, a col·locar un discurs a l’esfera pública. Hi ha una altra manera de plantejar les polítiques de transició ecològica, les polítiques ambientals. Hi ha una altra manera de fer front a la sequera que és una manera justa, feta des d’una perspectiva de justícia social. Hi ha una altra manera d’impulsar una transició agroecològica que no sigui ofegant a la pagesia. Es pot. Podem fer un altre tipus de propostes. I penso que podem aconseguir-ho, col·locar aquesta altra via, aquesta altra possibilitat de fer una transició ecològica i de fer front a la crisi ecològica. Això seria, per a mi, el mínim.

Hem activat tres processos: veure com l’Assemblea pot donar suport als conflictes que hi ha amb la pagesia, en segon lloc, veure com resolem els conflictes que hi ha amb l’aigua, i, en tercer lloc, què li diem el món del treball.

I el màxim?

El màxim, el que crec que necessitem, és un 15M ecologista o alguna cosa més gran que un 15M, potser ens va quedar petit. Ha d’acollir moltes altres lluites. Això seria l’ideal. Necessitem hegemonia ecologista, necessitem que sigui la principal agenda i que la gent des del carrer pugui incidir en aquestes polítiques públiques, poder-nos autoorganitzar i generar alternatives des de l’economia social i solidària i des de múltiples altres fórmules per donar resposta a totes les crisis que vindran. Però, per fer tot això, necessitem que la gent surti al carrer i ho exigeixi a les institucions. L’ecologisme no ha de ser una cosa d’ecologistes, necessitem un 15M ecologista o uns CDRs ecologistes, les assemblees locals. Ja ens toca, perquè fa temps que no vivim un cicle de mobilitzacions i perquè vivim en una situació de context ambiental que ens va col·locant cada cop més contra l’espasa i la paret i hi ha molt polvorí. Quan aquest estiu vinguin a portar aigua amb vaixells per omplir els hotels de Barcelona i nosaltres no tinguem aigua i no ens puguem ni banyar a les piscines municipals, espero que algú comenci a dir alguna cosa. Quan la pagesia segueixi ofegada o hi hagi grans incendis, espero que sortim al carrer i que ens organitzem, que generem aquests canvis amb la velocitat, la intensitat i la profunditat que necessitem.

De fet, ja hi ha hagut una petita espurna d’aquesta mobilització amb els Fridays for Future i amb figures com la Greta Thunberg. A nivell internacional comencen a haver-hi algunes mobilitzacions, per bé que només d’una part de la societat. És una espurna. Hem d’anar en aquesta direcció?

El moviment del Fridays For Future del 2019 va ser molt potent, ha sigut una última onada ecologista, on els joves van tenir molta veu i ja se n’han aconseguit moltes coses. S’han aconseguit moltes portades de diaris, declaracions d’emergència climàtica que han estat postisses però s’ha guanyat centralitat discursiva. Això va ser el 2019 i just després, el 2020, vam tenir la Covid i va frenar bastant una possible onada creixent de mobilitzacions. En necessitem més, que sigui global. És molt el que necessitem. Necessitem incidir en les institucions i les esferes públiques i que això sigui global. I és una bestiesa, però és l’única manera que tenim per fer front a la a la situació. Estem en un moment de crisi molt profunda, les generacions futures som nosaltres, estem empesos a un nivell de protagonisme i responsabilitat, que ens agradi o no, és ara el moment. No podem delegar aquesta onada de canvis profunds i radicals d’aquí a deu anys perquè ja serà massa tard. De fet, potser ja és massa tard. Però d’aquí a deu anys segur que encara ho és més. Per tant, és ara. Segons els científics de Nacions Unides, tenim fins al 2030 (que ja anem pel 2024, ens queden sis anys) per no arribar a l’increment dels dos graus de temperatura. Si passem aquest límit d’escalfament de la Terra, anem a escenaris molt poc desitjables, on les conseqüències són molt incertes, no ho podem ni preveure. La dimensió del problema i la urgència del moment són brutals i això ens exigeix com a societat que estiguem al nivell i que tinguem l’ambició de poder generar els canvis necessaris amb la responsabilitat que ho hem de fer nosaltres. Després serà massa tard. Almenys s’ha de remar cap aquí, encara que sembli utòpic. Cal un ecologisme que proposi a curt, a mig i a llarg termini, amb un projecte de societat que sigui aglutinador i il·lusionant. I per això l’economia social i solidària hi ha de ser, perquè és un moviment que proposa i que construeix propostes tangibles.

Aquesta entrevista es va publicar a Jornal.cat el 4 d’abril de 2024. Podeu consultar-la aquí.